Entrevista a Oriol Junqueres

Pol Besalú:

Hola Oriol,

Sóc en Pol Besalú i faig primer de la ESO, i em preguntava si et podria fer una entrevista per a un treball, ja que el nostre projecte és fer una pàgina web sobre els llocs més turístics de Catalunya i entrevistar a gent important de Catalunya i per a mi i al grup de treball cooperatiu en el que estic ens agradaria fer-te una entrevista i ens aniria molt bé per al treball.

Gràcies per a la seva atenció.

Oriol Junqueres:

Benvolgut Pol, bona tarda

Moltes gràcies per la confiança i per la consideració envers la persona i la tasca de l'Oriol. En un altre moment de la seva vida, accediria a la teva petició sense problemes. Ara mateix, li és del tot impossible. Va molt i molt i molt saturat de feina i cansadíssim. No pot respondre entrevistes per mail; ni supervisar, tutoritzar ni guiar treballs acadèmics. Ho lamentem de debò. Sempre ha tingut un sí als i les alumnes. Et demanem si et plau comprensió perquè no pot assumir més compromisos ni tasques en aquests moments (alcaldia, Parlament, partit), senzillament perquè no disposa de més temps material 

Moltes gràcies per la teva comprensió

Molta sort en el teu/vostre treball

Att.,

Núria Boix (p.o. d'Oriol Junqueras)

Pol Besalú:

Val ho entenc,gràcies per a la seva atenció.

Oriol Junqueres:

Gràcies a tu! Sort!

LA CATEDRAL DE SANTA MARIA DE GIRONA

La famosa catedral de Girona, va començar a construir-se durant el segle XI i va acabar de varis segles després, al segle XVIII, per ho qual, estar construïda amb diferents estils, entre ells el romànic i el claustre. És un lloc molt maco per visitar, hiha una part a l'interior on hi ha un petit jardí, en el centre una font d'aigua cristalina, però per ho que sé, no es pot anar al jardí, t'has de quedar en els voltants  on hi ha tots els ex-habitants enterrats en fèretre  i també en el terra. En el interior hi ha molts quedres i figures d'or i plata, és un lloc bo per fer una mica de turisme.
 

Esglèsia de Sant Fèlix

Sant Feliu –o Sant Fèlix és una basílica col·legiata de Girona, originària dels primers temps del cristianisme i és un referent visual major del paisatge urbà de la ciutat de Girona. Acull els oficis de la Parròquia Major de Sant Feliu del Bisbat de Girona, dita així perquè aquest era el temple principal de Girona abans de la construcció de la catedral. L’església es troba edificada en una prominència del turó damunt la que s’estenia la major part de la ciutat romana. La seva construcció, en honor del màrtir sant Feliu, es va allargar des del segle XII fins al XVII i conserva bona part de l'edifici romànic, completat més tard amb les naus i les cobertes gòtiques i la façana barroca. A part del campanar gòtic destaca en el temple els vuit extraordinaris sarcòfags romans i paleocristians dels segles III i IV,encastats als murs del presbiteri i que tradicionalment es considera que foren recollits al mateix lloc en construir-se l'església, la qual s’aixecaria sobre una antiga necròpolis. També és de destacar el sepulcre gòtic de Sant Narcís (1326-1328) realitzat en alabastre pel mestre Joan de Tournai.

LA RAMBLA DE GIRONA (LA RAMBLA DE LA LLIBERTAT)

La Rambla de Girona, o La Rambla de la Llibertat, és un dels llocs més característics de Girona.
Va ser creada al segle XIII.
És un lloc on hi ha molta gent quasi sempre, moltes botigues, molts bars... Cosa que fa que sigui un lloc força turístic. A part, de que hi ha moltes llegendes girant per aquest lloc, com per exemple, la del vampir o la del llop, però us les explicarem en una altre entrada.

La cocollona

Si algun dia de boira espessa, passejant pels ponts de l’Onyar, escolteu una mena de xiulet que us fa pensar en el vent lliscant pel canal del riu, pareu molta atenció perquè potser tindreu la sort de veure volar, o potser nedar, a la Cocollona.

Que no sabeu de qui estem parlant? Vaja, si és un dels personatges més famosos de Girona!

Conten els més vells que fa molts anys, quan al barri del Mercadal encara hi havia un convent de monges clarisses, a una cel·la fosca, situada per sota del nivell del riu, hi havien tancat a la Rosalia, una monja novícia.

Uns diuen que el càstig es devia a què no s’entenia amb la resta de les seves companyes, perquè pensava que eren un mal exemple de vida i els recriminava constantment tot el que feien. Altres, més avesats a històries romàntiques, expliquen que estava tancada perquè la mare superiora l’havia enxampat escapant-se per les nits per anar a reunir-se amb un monjo franciscà del convent de Sant Francesc, de qui estava bojament enamorada.

El seu patiment era tan gran, i va haver de passar tant de temps tancada que, a poc a poc, el seu cos es va anar transformant per adaptar-se al lloc on malvivia. Es passava el temps estirada pel terra, arrossegant-se com si fos un llangardaix i, degut al grau d’humitat d’aquella racó, li van començar a sortir escates per tot el cos.

Per poder-se escapar a través de la finestra que donava al riu, li van començar a créixer ales a l’esquena. Unes ales grans, però delicades, que es plegaven per travessar les petites escletxes que s’obrien entre els barrots i s’obrien majestuoses quan se sentien lliures a fora d’aquella presó.

D’aquesta manera, la Rosalia va passar a convertir-se en una mena de cocodril i papallona alhora, és a dir, en una Coco-llona. Un ésser condemnat a viure amagat, a sortir quan la majoria de gent no la pogués veure i enxampar!

Nens i nenes, nois i noies, homes i dones, si alguna vegada, passant a prop de l’Onyar us cauen a sobre algunes gotes, però us sembla que els núvols no amenacen pluja, no us estranyeu, són llàgrimes de Cocollona. Mireu amunt i crideu: no ploris Cocollona, vola alt i arriba al cel!

El vampir de la rambla

A vegades, i només a vegades, hi ha pedres que arriben a forjar-se una llegenda. A vegades, i només a vegades, ens trobem amb misteris com el que tenim al davant.

El Vampir de la Rambla és un dels més petits però cèlebres personatges de Girona. Amb la seva llarga barba i les seves ales de ratpenat, ens vigila des dels arcs de la Rambla, i tot i tenir una aparença maligna, no ens hem trobat a ningú que ens en digui una sola paraula dolenta d’aquest vampir.

Diuen les velles llengües que una vegada un vell vampir cansat de fer maldats a tots els gironins va voler posar-se al costat de la bondat i l’amor i que per aquest motiu va convertir-se en pedra i ara ens observa des d’una de les arcades de la Rambla gironina. El seu poder, però, segueix essent tant gran que si alguna parella es fa un regal sota seu, el vell vampir farà que l’amor floreixi en aquell parella.

Només ell sap quantes parelles s’han format a l’aixopluc de les voltes de la Rambla.

La llegenda del llop

Si entreu a Girona pel Portal de Sobreportes, és molt probable que passeu pel carrer del Rei Martí l’Humà, un carrer estret i fosc que a determinades hores del dia ens pot fer sentir esgarrifances! Des d’antic hom ha tingut males sensacions al passar per aquest indret.

Moltes han estat les històries que s’han contat d’aquest racó de la ciutat. Una, que va impactar molt a la població, narra la desgràcia d’un infant que va ser engolit per un llop. Una bèstia famolenca que, baixant per la Vall de Sant Daniel, es va escolar pel carrer del Rei Martí a la cerca d’alguna presa a la qual clavar queixalada.

Alguns diuen que uns caçadors van espantar l’animal aconseguint que tornés per allà on havia arribat, però amb la panxa ben plena! Altres diuen que el tràgic esdeveniment va tenir lloc durant la processó i els sorolls dels tambors i els crits de la gent el van fer fugir amb la cua entre cames. Però no en sabem res del cert perquè no en queda res escrit. L’evidència del terror que va provocar la trobem gravada en una pedra que hi havia adossada al carrer i que actualment es troba en el Museu d’Art de la ciutat. En ella es veia al llop, amb una cabellera semblant a la d’un lleó, menjant-se un infant. També cal destacar que, des d’aleshores, el carrer va passar a ser identificat popularment com “el carrer del llop”!

Sigui per aquest carrer, o per qualsevol altre indret, cal caminar malfiant-nos d’aquells que ens aguaiten amb males intencions; canviar de vorera, si cal, i procurar passejar per llocs enllumenats; si és possible, amb bones companyies!